Il quaderno della Pietà

Tal dia com avui, un 21 de març de 1685 venia al món el gran geni del barroc, Johann Sebastian Bach. Només set anys el separaven del naixement d'un altre compositor, Antonio Vivaldi. Curiositats de la vida, tots dos van morir un 28 de juliol, dels anys 1750 i 1741, respectivament. Dos compositors coetanis que, malgrat representar mons estètics diferents, comparteixen alguns trets en la seva antagònica diferència. La relació entre Johann Sebastian Bach i Antonio Vivaldi és un

Si bé Vivaldi va ser principalment conegut com el gran violinista, compositor instrumental i d'òpera de l'era Bach, també va deixar, com només s'ha fet evident des que es van fer accessibles els extensos fons de la Biblioteca Nacional de Torí, un repertori significatiu de música sacra. El seu sacerdoci i el seu càrrec com a director musical durant molt de temps a l' Ospedale della Pietà , li van proporcionar l'obligació i la inspiració per a un corpus divers de música religi

Arquitectura de lloança El Gloria en Re major, RV 589, s'estructura en dotze moviments que configuren una obra cíclica d'aproximadament 27 minuts de durada. Aquesta divisió respon tant a criteris del text litúrgic com a consideracions purament musicals de contrast i varietat. Està escrit per a dues solistes (soprano i contralt), cor a quatre veus, orquestra de cordes amb baix continu i una instrumentació de vent (oboès i trompetes), en la brillant tonalitat de Re major, que

Entre allò sacre i allò profà No es coneix amb certesa la datació del Glòria. L'obra va poder haver-se compost durant el primer període d'activitat de Vivaldi a l' Ospedale de la Pietà, cap al 1716, o haver estat escrita el 1725 per al matrimoni de Lluís XIV de França. Tot i això, la inclusió de dues solistes femenines (soprano i alt) apunta a la interpretació a l' Ospedale . El Glòria no va ser concebut com a part d'una missa completa, sinó com una obra independent destinad

El (re)descobriment: dels arxius de Torí al repertori universal La història moderna del Gloria, RV 589, comença el 1926, quan el professor Alberto Gentili, de la Universitat de Torí, va avaluar uns manuscrits descoberts al . Aquesta troballa comprenia més de tres-centes obres vivaldianes, dividides entre un convent de cloenda i un col·leccionista particular. Gràcies al mecenatge del banquer Roberto Foà i els esforços de la família Giordano, aquests manuscrits van ser adquirit

"La música expressa allò que no es pot dir i sobre allò que és impossible callar". Víctor Hugo (1802-1885) Diuen que el silenci a la música no és l'absència d'art, sinó una de les seves eines més poderoses. Tècnicament, el podríem definir com l'absència de so amb una durada determinada, funcionant com a espai que permet que les notes cobrin sentit. Però alguns teòrics consideren que el silenci és la base de tota creació, el llenç en blanc sobre el qual es dibuixa el so per cr

Dresden és l'indret on es donen els més recents descobriments sobre Vivaldi i la seva obra. Més precisament en el conegut com a Schrank II ( Armari II , fent referència a la ubicació original de la col·lecció) a Die Sächsische Landesbibliothek – Staats- und Universitätsbibliothek Dresden (SLUB). La música continguda a l'esmnentat Schrank II pertany a la col·lecció que durant més de quaranta anys va ser reunida per Johann Georg Pisendel, concertino de l'Orquestra de la Cort

Antonio Lucio Vivaldi és potser un dels compositors barrocs més coneguts i més programats en l'actualitat. Però el redescobriment del Prete Rosso en temps moderns va tenir lloc en dates més o menys recents; costa de creure que fins a mitjans dels anys cinquanta del segle XX Vivaldi fos un total desconegut per al públic general i estigués restringit a un petit cercle acadèmic. De fet, la història del redescobriment de la seva música seria material per a un apassionant guió de

Poques ciutats dels segles XVII i XVIII van estar tan íntimament lligades a un compositor com Venècia a Vivaldi. Pensem en els noms de Mozart i Salzburg, però és sabut que l'autor de Don Giovanni  no estimava la seva ciutat natal i menys encara a les autoritats de què depenia. Caldria relacionar-ho més aviat amb Praga, tant per l'afecte que sentia per aquesta ciutat com pels èxits que hi va collir. Un altre exemple, podria ser Bach i Leipzig. El Cantor  hi va residir vint-i-s

Vivaldi és un dels músics més cèlebres de la història, però desconegut i enigmàtic també. I és que investigacions i estudis acadèmics recents diuen que, tal dia com avui, el 27 de febrer de fa 348 anys, va néixer a la ciutat de Venècia. Fins ara sempre s’havia pensat que Vivaldi havia nascut el 4 de març de 1678, però el que va passar en realitat aquell dia és que va ser batejat a San Giovanni in Bragora , una petita església dels afores de Venècia. Estudis recents han compro

A la Pietà es prega a Déu amb el violí; en els Mendicanti amb la flauta; en l' Ospedaletto amb el fagot i en els Incurabili amb el tambor. Anònim, segle XVIII La passió generalitzada per la música, des de les capes més populars fins a la societat més cultivada, va produir a Venècia una de les més nobles experiències educatives de l'Europa barroca. Certament, la caritat cap als més desheretats (orfes, malalts, mendicants...) es practicava ja en molts llocs i des de molt de

Antonio Vivaldi era conegut amb el sobrenom de Il Prete Rosso  (“El Capellà Roig”) per dues raons relacionades amb la seva identitat i aparença. En primer lloc, Vivaldi va ser ordenat sacerdot a la ciutat de Venècia l’any 1703. Tot i que la seva activitat principal va acabar sent la música, oficialment era capellà, i per això la gent el coneixia com a prete (sacerdot). Antonio Vivaldi patia el que ell mateix descrivia com una “strettezza di petto” (opressió o estretor al pi

El carnaval de Venècia al segle XVIII era una de les celebracions més esplendoroses i fascinants d’Europa. Durant setmanes, la ciutat es transformava en un escenari viu de música, dansa, teatre i excessos. Els carrers, les places i els palaus s’omplien de gent vinguda d’arreu del continent, atreta per la llibertat i el misteri que oferien les màscares. Les màscares —com la bauta, la moretta o el volto— permetien trencar les barreres socials. Nobles, mercaders i poble comparti

La música coral ha estat, al llarg de la història, una forma d’expressió col·lectiva amb una gran capacitat transformadora. Cantar en un cor no només implica la pràctica musical, sinó també la convivència, la col·laboració i la connexió emocional entre les persones. Aquesta experiència compartida té un impacte profund en el desenvolupament humà, tant en l’àmbit individual com comunitari. Des del punt de vista personal, participar en un cor afavoreix el desenvolupament cogniti