Jo vinc d'un silenci: Anna Maria della Pietà

"La música expressa allò que no es pot dir i sobre allò que és impossible callar".

Víctor Hugo (1802-1885)

Diuen que el silenci a la música no és l'absència d'art, sinó una de les seves eines més poderoses. Tècnicament, el podríem definir com l'absència de so amb una durada determinada, funcionant com a espai que permet que les notes cobrin sentit. Però alguns teòrics consideren que el silenci és la base de tota creació, el llenç en blanc sobre el qual es dibuixa el so per crear música. La música no seria, sense el silenci.

Un silenci també pot ser un oblit premeditat que coincideix amb el de la pròpia desvaloració de la dona en el fet social, polític, religiós i artístic, entre altres àrees. De tant en tant, com diu Margaret Atwood, les aigües se separen i s'albira aquella besllum dels tresors amagats, i gràcies a estudis recents, es va aconseguint rescatar del silenci figures femenines representatives del món musical que van ser excloses deliberadament dels llibres d'història, i de les quals no se n'ha parlat fins ben entrat el segle XX.

Anna Maria della Pietà (c.1696-1782) va ser una d'aquestes dones silenciades i una de les músiques més extraordinàries del segle XVIII, la figura de la qual va quedar durant segles a l'ombra del seu mestre, Antonio Vivaldi. Coneguda també com a Anna Maria dal Violino, va ser una nena abandonada que va créixer a l'Ospedale della Pietà de Venècia. Aquest orfenat era, en realitat, un dels conservatoris de música més prestigiosos d'Europa, destinat exclusivament a dones.

Va arribar a ser una de les violinistes més famoses de la seva època. No només dominava el violí, sinó que també tocava la viola d'amore, el violoncel, el llaüt, la tiorba i el clavicèmbal. Musa de Vivaldi, aquest va dedicar-li almenys 28 concerts per a violí, pensats específicament per a la tècnica i el virtuosisme d'Anna Maria. El seu silenci no va ser per manca de talent, sinó per les convencions de l'època i el biaix històric posterior, en un doble vessant: Invisibilitat institucional, perquè com a interna de l'orfenat, no tenia cognom; el seu "cognom" era la mateixa institució. Malgrat que reis i nobles viatjaven a Venècia per escoltar-la, mai va poder fer carrera pública fora dels murs del convent-orfenat sense renunciar a la seva identitat musical. I, d'altra banda, l'ombra del geni masculí, ja que durant segles, la historiografia musical va atribuir tot el mèrit de l'escola de la Pietà a Vivaldi. Recentment, s'ha plantejat que moltes de les obres atribuïdes al mestre podrien haver estat fruit d'una col·laboració directa amb Anna Maria o fins i tot compostes per ella mateixa. Perquè encara que se sap que ella també componia, les seves obres originals no es conserven amb la seva firma, alimentant la teoria de què part de la música atribuïda a Vivaldi podria haver estat fruit de la col·laboració amb ella i les alumnes més brillants de la Pietà.

Actualment, el seu llegat s'està reivindicant gràcies a noves investigacions: Estudis moderns la situen com una de les figures centrals del Barroc italià, destacant que sense, si més no, la seva habilitat tècnica, la música de Vivaldi no hauria assolit les cotes d'innovació que coneixem avui.

Ad Gloriam és una expressió llatina que significa "per a la glòria". ¿De qui? No la nostra, per descomptat. Aquest projecte està dedicat a la glòria o la memòria d'Adriana, Maddalena, Anna Maria, Angeleta, Bernardina, Dianora, Maria Fortunata, Santina, Pellegrina, Lucietta, Elena, Ludovica, Prudenza, Annetta, Chiaretta, Apollonia, Candida, Giovanna, Pierina, Cattarina, Bettina, Bianca, Claudia, Margheritta… i a la de tantes altres dones oblidades i silenciades, les filles del cor.

Reconèixer i celebrar les dones creadores del passat i del present és una manera de construir un futur on l'art reflecteixi veritablement la diversitat i el talent de totes les persones.