Gloria (II)

Entre allò sacre i allò profà

No es coneix amb certesa la datació del Glòria. L'obra va poder haver-se compost durant el primer període d'activitat de Vivaldi a l'Ospedale de la Pietà, cap al 1716, o haver estat escrita el 1725 per al matrimoni de Lluís XIV de França. Tot i això, la inclusió de dues solistes femenines (soprano i alt) apunta a la interpretació a l'Ospedale.

El Glòria no va ser concebut com a part d'una missa completa, sinó com una obra independent destinada a la litúrgia festiva. Aquesta autonomia formal era habitual, especialment en institucions com la Pietà, on la música exercia tant funcions devocionals com de representació institucional. Les figlie di cor interpretaven ocultes després de gelosies metàl·liques durant les funcions litúrgiques, la qual cosa generava un efecte sonor que impressionava profundament els visitants i mecenes vinguts de tot Europa. El filòsof il·lustrat Jean-Jacques Rousseau va descriure aquestes interpretacions com a posseïdores d'una qualitat “voluptuosa” i “angèlica”.

Les investigacions de Michael Talbot i Paul Everett han revelat que Vivaldi posseïa en la seva col·lecció personal un Gloria del compositor Giovanni Maria Ruggieri, datat el 1708. El moviment final 'Cum Sancto Spiritu' del Gloria vivaldià constitueix una adaptació del moviment homònim de Ruggier. A l'època, el préstec i la reelaboració de materials musicals propis o d'altres compositors eren pràctiques habituals i es consideraven legítimes des del punt de vista compositiu.

El Gloria representa un punt de trobada privilegiat entre diferents esferes del llenguatge vivaldià. És destacable l'ús de principis dramàtics i expressius desenvolupats en la música operística i instrumental. L'obra fusiona devoció i teatralitat per tal d'una arquitectura sonora lluminosa. L'alternança entre solistes, cor i orquestra s'utilitza no només per aconseguir varietat formal, sinó com a estratègia dramàtica: el cor proclama, els solistes mediten o exposen afectes particulars (alegria, meditació, lloança…). Aquesta dialèctica acompanya i aprofundeix en el contingut del text litúrgic.

D'altra banda, Vivaldi presta una atenció especial al ritme, per tal de generar impuls continu i claredat en el discurs musical. Molts passatges es construeixen a partir de cèl·lules curtes que es desenvolupen rítmicament mitjançant ostinati, síncopes i ritornelli. Aquesta forma es caracteritza per una sèrie d'unitats breus, generalment de dos a quatre compassos, que es poden repetir o variar. Les cordes se solen encarregar d'aquestes figuracions de gran vitalitat rítmica. Els instruments de vent, en canvi, aporten color i solemnitat. El maneig de l'harmonia tonal, plenament establerta al Barroc tardà, permet modulacions expressives i una articulació estructural clara.

Pel que fa a la textura, Vivaldi prefereix la transparència homofònica als passatges proclamatoris, per afavorir la intel·ligibilitat del text. Tot i això, recorre a la imitació i a la fuga en moments clau.