El (re)descobriment de Vivaldi (I): Torí

Antonio Lucio Vivaldi és potser un dels compositors barrocs més coneguts i més programats en l'actualitat.

Però el redescobriment del Prete Rosso en temps moderns va tenir lloc en dates més o menys recents; costa de creure que fins a mitjans dels anys cinquanta del segle XX Vivaldi fos un total desconegut per al públic general i estigués restringit a un petit cercle acadèmic.

De fet, la història del redescobriment de la seva música seria material per a un apassionant guió de cinema i, amb molta probabilitat, encara ens reserva noves sorpreses.

Tot va començar el 1926 quan Alberto Gentili, professor de la Universitat de Torí, va rebre l'encàrrec d'avaluar uns manuscrits que havien estat descoberts recentment al Monestir de Sant Carlo Salesià a Monferrato, a prop de Torí.

Entre els manuscrits hi havia centenars d'obres de Vivaldi, un descobriment que sens dubte faria sortir el compositor de la seva letargia.

Però no va ser tan fàcil i la Universitat de Torí va haver de passar per mil vicissituds abans de fer-se amb els manuscrits i posar-los a disposició d'uns músics que revisessin la música continguda: herències familiars, disputes legals i les excentricitats del propietari de gran part de la col·lecció (Giuseppe Maria Durazzo).

Finalment, Durazzo va donar el seu consentiment signant un acord el 1930 amb la Universitat, tot i que entre altres coses prohibia la publicació o la interpretació de les obres. Així que la disputa va continuar.

La qüestió es resoldria gràcies a l'ajuda de benefactors americans i la mediació d'Alfredo Casella, que el 1939 va aconseguir interpretar per primera vegada algunes peces de Vivaldi a la Settimana Musicale Senese.

Paral·lelament a tot aquest interès per l'obra de Vivaldi que estava naixent al nord d'Itàlia, el 1938 van començar també a estudiar-se les obres contingudes en un altre gran arxiu amb música vivaldiana: la col·lecció privada que el concertino de l'orquestra de Dresden, Pisendel, havia recopilat i que, com més tard es constataria, era la col·lecció de música més gran de Vivaldi fora d'Itàlia.

Malauradament, va esclatar la Segona Guerra Mundial i els bombardejos sobre Dresden i Torí van fer que es perdessin partitures i es dividís part de les col·leccions per salvar-les.

Arribem així fins al 1947 i la fundació de l'Institut Vivaldi, quan comença un veritable redescobriment de qui és avui un dels més cèlebres compositors barrocs, del qual encara continuem descobrint noves obres.

Si voleu saber més sobre el redescobriment vivaldià al segle XX, és molt recomanable l'amè article de Miles Fish, Discovering the Rediscovery of Antonio Vivaldi, publicat a “The Choral Journal” el maig de 2015.