Gloria (III)

Arquitectura de lloança

El Gloria en Re major, RV 589, s'estructura en dotze moviments que configuren una obra cíclica d'aproximadament 27 minuts de durada. Aquesta divisió respon tant a criteris del text litúrgic com a consideracions purament musicals de contrast i varietat.

Està escrit per a dues solistes (soprano i contralt), cor a quatre veus, orquestra de cordes amb baix continu i una instrumentació de vent (oboès i trompetes), en la brillant tonalitat de Re major, que subratlla el caire festiu i solemne de la composició.

Al 'Gloria in excelsis Deo' (Allegro), l'orquestra proposa un tema de marcat caràcter rítmic, construït com un ritornello concertant. La presència de trompetes i oboès confereix un caràcter real a aquesta obertura. Aviat el cor entona el Gloria de forma homorítica sobre una cèl·lula incisiva de l'orquestra.

'Et in terra pax' (Adagio / Llarg) presenta un ambient més intimista, el caràcter líric del qual recorda les cantates de Bach. Aquest contrast dramàtic és característic del estil concertat i evidencia el mestratge vivaldià en la gestió del material musical. Aquí el tempo s'alenteix, la textura se suavitza i les entrades vocals esdevenen imitatives. Les cordes sostenen un llit harmònic de gran calma, amb progressions que creen sensació despai. Per al tractament del text es recorre a frases llargues i a cadències àmplies.

'Laudamus et' (Allegro) és una ària en forma de duetto concertant per a dues sopranos. El virtuosisme melòdic es desplega en veus que s'entrellacen en imitacions i terceres paral·leles, mentre les cordes acompanyen suaument les solistes. L'escriptura és virtuosística, amb girs melòdics ornamentats. Aquest moviment de brillantor elegant expressa teatralitat sense perdre el to sacre.

'Gràties agimus tibi' (Llarg), un dels moments més continguts del Glòria, és un breu cor lent, solemne i de textura austera. Presenta un caràcter d'himne processional amb una escriptura predominantment homofònica. El baix continu sosté un moviment harmònic de passos ferms que aporta gravetat al text.

A 'Propter magnam gloriam' (Allegro) apareix un cor més lleuger i viu, sustentat per figures repetitives a les cordes. Tot i que s'introdueixen breus imitacions, preval la claredat homofònica. Vivaldi recorre aquí al motiu curt i rítmic per transmetre goig i energia.

'Domine Deus' (Llarg), ària de soprano amb oboè, és una de les seccions més belles de tota l'obra. La melodia expansiva, amb intervals amplis i respiració cantant, confereix a la peça un caràcter d'adoració lluminosa. La combinació de soprano i oboè crea un diàleg expressiu exquisit, molt propi del lirisme vivaldià.

‘Domine Fili unigenite’ (Allegro) és un cor viu de textura lleugera, gairebé dansable. Es fa servir un ritme perfilat amb puntets i síncopes que suggereix un aire de joc. El cor es mou sobre un acompanyament ràpid de violins. En aquest moviment concertant, les veus i l'orquestra s'entrellacen amb frescor.

'Domine Deus, Agnus Dei' (Llarg) és un moviment solemne, de súplica i profund recolliment. La contralt inicia un lament suau, recolzat per una harmonia que tendeix a la manera menor i per un ostinat a les cordes que afegeix gravetat. El cor interromp en resposta (qui tollis peccata mundi), creant un efecte responsorial molt dramàtic.

'Qui tollis peccata mundi' (Llarg) és la continuació espiritual del moviment anterior, ara centrat en el cor. La textura es densifica i el sentiment de súplica s'intensifica gràcies a l'ús de progressions cromàtiques suaus. El tempo lent i les veus paral·leles accentuen el caràcter penitencial. És un passatge de gran força afectiva, hereu de l'estil policoral més auster.

'Qui seus ad dexteram Patris' (Allegro) és una ària elegant i brillant. S'hi torna a l'estil concertant, però amb un caràcter més lleuger i àgil. La contralt desplega una gran agilitat vocal sobre un acompanyament de les cordes, que repeteixen cèl·lules rítmiques vivaces. L'escriptura d'aquest número combina virtuosisme amb expressivitat continguda.

'Quoniam tu solus sanctus' (Allegro) és un cor breu, lluminós, gairebé una fanfàrria vocal. Aquí es recupera el to joiós i els motius melòdics inicials. Destaquen amb els acords homorítmics i la progressió ràpida de les cordes cap a la resolució.

L'últim número, 'Cum Sancto Spiritu' (Allegro), és una vibrant fuga coral. Tant els subjectes com les entrades imitatives són clars i precisos. Es produeixen modulacions a tonalitats veïnes fins a la reexposició final, en què es torna a Re major. L'orquestra actua com a suport rítmic i harmònic, sense competir amb la densitat vocal. La fugida no és 'acadèmica' a l'estil de Bach, però sí extremadament efectiva, clara, vigorosa i expansiva. La darrera cadència rotunda tanca l'obra amb una afirmació triomfal.