Detall de "Jesús a la creu amb Maria Magdalena agenollada i plorant", de Francesco Hayez (1827)
Maria de Magdala
A prop de Crist, oblidada després
En veu de dona
Maria Magdalena va ser la dona que va estar sempre al costat de Jesucrist abans, durant, i després de la Crucifixió. Va ser, a més, la primera persona a tenir el privilegi de veure'l després de la Resurrecció i qui va donar la bona nova a la resta dels apòstols.
En realitat, es deia Maria (Miriam), però se la coneixia en la seva època per la seva procedència, la de Magdala, un llogaret al costat del llac de Galilea.
Tres dels evangelis parlen d'un grup de dones atemorides que contemplaven la creu de lluny. Joan situa Maria al centre de l'acció amb Maria, la mare de Jesús i amb la seva cunyada. Maria Magdalena va ser una dona arriscada i plena de misericòrdia, que sense por es va mantenir al peu de la creu. Quan els deixebles de Jesús l'abandonen a la seva sort la nit de la seva detenció a Getsemaní, quan Judes el traeix i el lliura, quan Pere ho nega, només una dona valenta i decidida es disposa a acompanyar-lo al llarg del seu viacrucis fins a la fi. I ella és Maria de Magdala, la deixebla i amiga fidel que va ser capaç de ser-hi aquella tarda dolorosa al Gòlgota, per donar l'últim adeu a l'amic i Mestre.
Se sap que va ser Maria Magdalena qui va sostenir, juntament amb altres dones, els anys de campanya per Palestina. "Va ajudar amb els seus béns el Mestre", diu l'evangeli de Lluc. Però en un context com el que van viure seria poc probable prosperar en cap intent d'alçar la seva autoritat com a deixebla predilecta de Jesús, a més de millor amiga de la seva mare Maria, perquè sempre trobaria l'oposició dels homes, sobretot de Pere, qui mai no va dissimular el seu malestar per aquest privilegi, fins i tot en presència de Jesús. El seu ministeri i el seu lideratge van ser menysvalorats, a causa del pensament androcèntric i per la necessitat de destacar el paper de Pere com a successor de Jesús. Però cal recordar que és ella i no Pere ni Joan, la que va acompanyar Jesús des de Galilea a Jerusalem, des de Jerusalem al Calvari, des del Calvari a la tomba i des de la tomba fins a la figura glorificada a l'hort (Jn 20,16b).
Una de les figures femenines més rellevants és també poc coneguda, o poc estudiada, a causa en part de la seva identificació errònia amb altres dones dels evangelis canònics com són les referències a la pecadora de l'Evangeli de Lluc, de qui es diu únicament que “era pecadora i que va estimar molt”, i una altra referència ja clarament a Maria Magdalena a qui "havien sortit set dimonis". Tampoc se sap amb exactitud quan va començar a identificar-se Maria Magdalena amb la pecadora que va entrar a casa de Simó el fariseu, però en una homilia del papa Gregori Magne (any 591) va relacionar la identitat d'aquestes dones, mostrant Maria Magdalena com a prostituta penedida: “Aquella a qui Lluc anomena la dona pecadora és la Maria de la qual són expulsats els set dimonis, i què signifiquen aquests set dimonis, sinó tots els vicis”.
I per complicar-ho encara més, la imatge de la Magdalena penitent es pot confondre amb una altra santa, Maria Egipcíaca (del segle V), qui, segons "La vida dels Sants" de Jacopo della Voragine, s'havia dedicat a la prostitució i va acabar retirant-se al desert a expiar les culpes. Ella seria la dona de llargs cabells vermellosos amb què cobreix el seu cos o la que apareix embolicada amb saial de jute, símbols de la seva penitència al desert, atributs que acompanyen la seva representació a l'art perllongant la confusió durant els segles. Difosa pels teòlegs, aquesta magdalena va gaudir de molta popularitat i va ser font d'inspiració per portar la seva imatge a la iconografia cristiana occidental.
Va ser després del Concili de Trento a mitjans del XVI, en la seva resposta a la Reforma protestant de Luter, quan es va dotar pel que fa a l'art sacre de més protagonisme a la imatge de la Magdalena —negada pels protestants— situant-la al costat de la Verge Maria, al seu costat, i fins i tot permetre la seva representació sola com una santa més. Cal recordar que un dels temes més populars de la iconografia de la Contrareforma era el dels sants retirats en actitud de penitència, “en la seva humanitat caiguda”, i precisament com a exemple del penediment del pecat, és com la Magdalena va assolir un gran èxit al llarg dels segles XVI i XVII, a més de ser el millor pretext ofert als artistes per mostrar la bellesa del cos femení. Convertida en la santa penitent, la seva imatge portarà per a la seva identificació el pom de vidre amb què va ungir els peus de Jesucrist, símbol que al·ludeix al pecat, a la debilitat humana davant les temptacions, mentre que la calavera que sol subjectar representa la humilitat davant la vanitat dels béns peribles.
La vida de Maria després de la Resurrecció guarda moltes similituds amb els cristians perseguits en aquestes mateixes terres. D'acord amb la tradició, va partir en un vaixell al costat d'altres deixebles, rumb al Mediterrani, arribant al sud de la Gàl·lia, on Maria i els seus acompanyants van evangelitzar aquella terra, on van sembrar fructíferes arrels que són visibles als nombrosos monuments erigits en honor seu. I cal recordar també que, per a l'Església Oriental, Santa Maria Magdalena, lluny de ser una pecadora pública, és una verge que als seus últims dies va tenir una vida eremítica.
Però no és fins al segle XX quan assistim al reconeixement de la seva figura. Va ser el papa Pau VI qui el 1969 va retirar a Maria Magdalena l'apel·latiu de "penitent" esborrant tota referència de prostituta penedida, mentre Joan Pau II s'hi va referir -a la seva carta Mulieris Dignitatem de 1988- com l'“apòstol dels apòstols”, destacant -va dir- que a “la prova més difícil de fe i fidelitat” dels cristians, la Crucifixió, “les dones van demostrar ser més fortes que els apòstols”.
El 1945 uns pagesos de l'Alt Egipte van trobar, casualment, a Kenoboskion una àmfora plena de manuscrits sobre papir. Fins al moment es coneixien altres evangelis no canònics (apòcrifs) i aquest descobriment va permetre que sortissin a la llum uns textos que si bé van ser coneguts pels primers cristians, algú es va ocupar de destruir. I per això també, algú es va ocupar d'amagar-los a una cova a Kenoboskion. Entre aquests documents es troba l'anomenat "Evangeli de Maria Magdalena", no reconegut com a canònic, però que apunta com autora a qui han arribat a anomenar "l'Evangelista de la Resurrecció", un bellíssim text gnòstic que proposa el cristianisme com a via de coneixement, un camí de retorn al nostre veritable origen.