Textos i traducció
“Abendslied”
op. 69,3 Joseph Rheinberger (1839-1901)
Abendlied és una composició per a cor mixt a 6 veus. És una de les «Tres cançons espirituals» op. 69, 3. El text procede de l'Evangeli segons Sant Lluc 24,29 i va escriture la primera versió d'aquest breu tribal coral, que es onsidera la seva obra més popular, quan tenia 15 anys d'edad, el 9 de març de 1855. El versicle El versicle Lluc narra el moment en què els deixebles d'Emaús insisteixen a Jesús que es quedi amb ells: "Però ells van insistir amb força dient-li: —Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar. I va entrar per quedar-se amb ells."
Abendlied
Bleib bei uns,
denn es will Abend werden,
und der Tag hat sich geneiget.
Cançó de capvespre
Queda't amb nosaltres,
que es fa tard
i el dia ja ha començat a declinar.
“Bogoroditse Devo”
op. 37,6 Sergei Rachmaninoff (1873-1943)
Bogoroditse Devo (en eslau eclesiàstic: Богородице Дѣво) és una pregària mariana fonamental en la tradició ortodoxa, equivalent a l"Ave María" catòlic. El text, basal en la salutació de l'arcàngel Gabriel i d'Isabel, celebra a la Verge Maria com a portadora del Salvador. Escrita el 1915 forma part de la seva obra mestra Vespres (o Vigilia de tota la nit, Op. 37, No. 6). És una peça profundament contemplativa, coneguda per la seva rica harmonia i l'ús de veus baixes.
Bogoroditse Devo
Bogoroditse Devo, raduysya,
Blagodatnaya Mariye, Gospod' s toboyu:
Blagoslovenna Ty v zhenakh,
i blagosloven plod chreva Tvoyego,
Yako Spasa rodila yesi dush nashikh.
Verge Mare de Déu (Ave Maria)
Verge Mare de Déu, alegra't,
Maria plena de gràcia, el Senyor és amb tu:
Beneïda ets tu entre les dones,
i beneït és el fruit del teu ventre,
perquè has engendrat el Salvador de les nostres ànimes.
“Sieben Liebeslieder / Set cançons d’amor”
op. 62 Johannes Brahms (1833-1897)
La seva composición va ser el 1874. Els Liebeslieder op.62 n.1 i 2 porten el text de “Des Knaben Wunderhorn”, recopilació tradicional; els n.3 a 6 porten el text del poeta Paul Heyse (Berlín 1830 – Munich 1914); i el n.7 el text és una cançó tradicional antiga alemanya.
1 Rosmarin
Es wollt die Jungfrau früh aufstehn,
wollt in des Vaters Garten gehn.
Rot Röslein wollt sie brechen ab,
davon wollt sie sich machen
ein Kränzelein wohl schön.
Es sollt ihr Hochzeitskränzlein sein:
“Dem feinen Knab, dem Knaben mein.
Ihr Röslein rot, ich brech euch ab,
davon will ich mir winden,
ein Kränzelein so schön.”
Sie ging im Grünen her und hin,
statt Röslein fand sie Rosmarin:
“So bist du, mein Getreuer, hin!
Kein Röslein ist zu finden,
kein Kränzelein so schön.”
Sie ging im Garten her und hin,
statt Röslein brach sie Rosmarin:
“Das nimm du, mein Getreuer, hin!
Lieg bei dir unter Linden,
mein Totenkränzlein schön.”
2 Von alten Liebesliedern
Spazieren wollt ich reiten
der Liebsten vor die Tür,
sie blickt nach mir vor weitem
und sprach mit großer Freud:
“Seht dort meins Herzens Zier,
wie trabt er her zu mir!”
Trab, Rößlein, trab,
trab für und für.
Den Zaum, den ließ ich schießen
und sprengte hin zu ihr,
ich tät sie freundlich grüßen
und sprach mit Worten süß:
“Mein Schatz, mein höchste Zier,
was macht ihr vor der Tür?”
Trab, Rößlein, trab,
trab her zu ihr.
Vom Rößlein mein ich sprange
und band es an die Tür,
tät freundlich sie umfangen,
die Zeit ward uns nicht lang,
im Garten gingen wir
mit liebender Begier.
Trab, Rößlein, trab,
trab leis herfür.
Wir setzten uns da nieder
wohl in das grüne Gras,
und sangen her und wieder
die alten Liebeslieder,
bis uns die Äuglein naß
von weg’n der Kläffer Haß.
Trab, Rößlein, trab,
trab fürbaß.
3 Waldesnacht
Waldesnacht du wunderkühle,
die ich tausend male grüß
nach dem lauten Weltgewühle,
o, wie ist dein Rauschen süß!.
Träumerisch die müden Glieder
berg’ ich weich ins Moos,
und mir ist, als würd ich wieder
all der irren Qualen los.
Fernes Flötenlied, vertöne,
das ein weites Sehnen rührt,
die Gedanken in die schöne,
ach, mißgönnte Ferne führt.
Laß die Waldesnacht mich wiegen,
stillen jede Pein,
und ein seliges Genügen
saug ich mit den Düften ein.
In den heimlich engen Kreisen
wird dir wohl, du wildes Herz,
und ein Friede schwebt mit leisen
Flügelschlägen niederwärts.
Singet, holde Vögellieder,
mich in Schlummer sacht!
Irre Qualen, löst euch wieder,
wildes Herz, nun gute Nacht!
4 Dein Herzlein mild
Dein Herzlein mild,
du liebes Bild,
das ist noch nicht erglommen,
und drinnen ruht
verträumte Glut,
wird bald zu Tage kommen.
Es hat die Nacht
ein’n Tau gebracht
den Knospen all im Walde,
und Morgens drauf
da blüht’s zuhauf
und duftet durch die Halde.
Die Liebe sacht
hat über Nacht
dir Tau ins Herz gegossen,
und Morgens dann,
man sieht dirs an,
das Knösplein ist erschlossen.
5 All meine Herzgedanken
All meine Herzgedanken
sind immerdar bei dir;
das ist das stille Kranken,
das innen zehrt an mir.
Da du mich einst umfangen hast
ist mir gewichen Ruh und Rast;
all meine Herzgedanken
sind immerdar bei dir.
Der Maßlieb und der Rosen
begehr ich fürder nicht,
wie kann ich Lust erlosen,
wenn Liebe mir gebricht!
Seit du von mir geschieden bist
hab ich gelacht zu keiner Frist.
Der Maßlieb und der Rosen
begehr ich fürder nicht.
Gott wolle die vereinen
die für einander sind!
von Grämen und von Weinen
wird sonst das Auge blind.
Treuliebe steht in Himmelshut,
es wird noch Alles gut.
Gott wolle die vereinen,
die für einander sind!
6 Es geht ein Wehen
Es geht ein Wehen durch den Wald,
die Windsbraut hör ich singen.
Sie singt von einem Buhlen gut
und bis sie dem in Armen ruht,
muß sie noch weit in bangem Mut
sich durch die Lande schwingen.
Der Sang der klingt so schauerlich,
der klingt so wild, so trübe,
das heiße Sehnen ist erwacht,
mein Schatz zu tausend gute Nacht!
Es kommt der Tag eh du’s gedacht,
der eint getreue Liebe!
7 Vergangen ist mir Glück und Heil
Vergangen ist mir Glück und Heil
und alle Freud auf Erden,
elend bin ich verloren gar,
mir mag nicht besser werden.
Bis in den Tod leid ich groß Not,
so ich dich Lieb muß meiden,
geschieht mir ach, o weh der Sach!
Muß ich mich dein verjehen,
groß Leid wird mir geschehen.
Erbarmen tu ich mich so hart,
das kommt aus Buhlers Hulde,
die mich in Angst und Not hat bracht,
und williglich das dulde.
Um dich allein, Herzliebste mein,
ist mir kein Bürd zu schwere;
wärs noch so viel, ich dennoch will
in deinem Dienst ersterben,
nach fremder Lieb nit werben.
Um Hülf ich ruf, mein höchster Hort,
erhör mein sehnlich Klagen!
Schaff mir Herzlieb, dein Botschaft schier,
ich muß sonst vor Leid verzagen!
Mein traurig Herz leidt großen Schmerz,
wie soll ichs überwinden?
Ich sorg, daß schier der Tod mit mir
will ringen um das Leben;
tu mir dein Troste geben.
1 Romaní
La donzella volia llevar-se d’hora,
volia anar al jardí del seu pare.
Volia collir rosetes vermelles
i fer-se, amb elles,
una petita corona, ben bonica.
Havia de ser la seva corona de noces:
“Per al meu xamós xicot, el meu xicot.
Rosetes vermelles jo us colliré
i amb vosaltres trenaré
una petita corona, ben bonica.”
Ella anà d’una banda a l’altra dels camps
i en lloc de roses trobà romaní:
“Així doncs tu, fidel amic, te’n has anat!
No es troben roses
i no hi haurà cap corona bonica.”
Ella anà d’una banda a l’altra del jardí,
i en lloc de roses portà romaní:
“Accepta això, fidel amic meu!
Restaré amb tu sota els til·lers,
amb la meva petita, bonica corona de morts.”
2 De velles cançons d’amor
Vaig anar a passejar a cavall,
davant la porta de la meva estimada,
ella em veié de lluny
i digué amb gran alegria:
“Mireu allà, la joia del meu cor,
com trota al meu encontre.
Trota petit corser, trota,
trota sense parar.”
Vaig deixar anar la brida
i vers ella vaig galopar,
amicalment la vaig saludar
i li digué amb dolces paraules:
“Tresor meu, la meva joia més preuada,
què fas davant la porta?
Trota petit corser, trota,
trota vers ella.”
Vaig saltar del meu cavall
i el vaig lligar a la porta,
afectuosament la vaig abraçar,
el temps no ens era llarg,
anàrem al jardí
amb amorós anhel;
trota petit corser, trota,
trota lleuger endavant.
A lloure varem seure
damunt la verda gespa
i cantàrem una i altra vegada
les velles cançons d’amor,
fins que se’ns humitejaren els ulls
a causa de la malícia dels baladrers.
Trota petit corser, trota,
trota, trota ben lluny.
3 Nit del bosc
Nit del bosc, de frescor meravellosa,
que jo saludo mil vegades,
desprès del sorollós rebombori del món,
oh, com n’és de dolç el teu mormol!
Somnolent, estenc els meus cansats membres
en la molsa tova,
i és com si de nou em deslliurés
de totes les meves folles angoixes.
Lluny, sona la música d’una flauta
i remou en mi un gran deler,
els pensaments em menen vers la bella,
tan envejada llunyania.
Deixa que la nit del bosc em bressoli
i m’alleugi de totes les penes!
I aspiro una benaurada complaença
junt amb les seves flaires.
En els cercles íntims i secrets
t’hi sentiràs bé, cor neguitós,
i em davalla una pau
amb silenciós aleteig.
Canteu ocells els vostres cants encisadors,
que dolçament em facin adormir!
Folles angoixes, dissipeu-vos de nou,
cor neguitós, a hores d’ara, bona nit.
4 El teu tendre, petit cor
El teu tendre, petit cor,
la teva estimada imatge,
no brillen pas encara
i reposen dins
d’una lluïssor somnolent,
però sortiran aviat a la llum del dia.
La nit
ha portat la rosada
a totes les poncelles del bosc
i l’endemà
floreixen a pler
i flairegen arreu al turonet.
El tendre amor,
durant la nit,
t’ha vessat al cor la rosada
i així al matí
es veurà al teu rostre
que la poncella ha florit.
5 Tots els pensaments del meu cor
Tots els pensaments del meu cor
són a prop teu per sempre;
això és la ferida silenciosa
que a dintre meu em rosega.
Des que tu una volta m’abraçares,
la pau i el repòs m’han abandonat.
Tots els pensaments del meu cor
són a prop teu per sempre.
Adés ja no desitjo
ni margarides ni roses.
Com puc sentir plaer
si em manca l’amor!
Des que tu em deixares,
no he rigut ni un sol moment;
adés ja no desitjo
ni margarides ni roses.
Cal que Déu faci ajuntar
els que estan fets l’un per l’altre!
Sinó a força de penes i llàgrimes
s’enceguen els ulls.
L’amor fidel té l’empara del cel,
tot acabarà bé encara, tot bé.
Cal que Déu faci ajuntar
els que estan fets l’un per l’altre!
6 Passa un alè
Passa un alè per el bosc,
sento cantar la núvia del vent.
Ella canta d’un benèvol amant
i, fins que no reposi en els seus braços,
ha de voltar encara, arreu als camps,
amb neguitós ànim.
El seu cant sona tan llòbrec,
tan feréstec, tan trist,
que un ardent desig em desperta,
el meu tresor de mil bones nits!
Més aviat que et penses, arribarà el dia
que et reunirà amb el teu fidel amant!
7 Benestar i felicitat m’han abandonat
Benestar i felicitat m’han abandonat
i tot el goig de la terra;
estic del tot perdut, dissortat,
res anirà a millor.
Fins a la mort,
patiré gran fretura,
si t’haig de deixar, amor,
ai! si això s’esdevingués,
quin dolorós afer seria!
Si t’haig de perdre,
una gran sofrença s’abatrà sobre mi.
Em faig tanta llàstima,
de la sensibilitat d’un amant
que m’ha portat temença i angoixa,
cosa que de bon grat jo suporto.
Tan sols per tu,
estimada del meu cor,
cap fardatge m’és massa feixuc
i si tanmateix ho fos
jo, així i tot,
moriria al teu servei,
no cercant mai un altre amor.
Et demano ajut, oh tresor meu,
escolta la meva ardent súplica!
Envia’m aviat el teu missatge,
sinó de pena em desesperaré!
El meu cor trist
pateix un gran dolor,
com el podré suportar?
Em fa por que gairebé
la mort, junt amb mi,
lluiti per la meva vida,
dóna’m el teu consol.